dimarts, de maig 24, 2011

¿Qué fue lo qué?

Alpha Decay, que no és una editorial hipster, acaba de publicar ¿Qué fue ‘lo hipster’?. Una investigación sociológica. El llibre parteix del distanciament irònic que consisteix a no comprometre’s gaire amb l’objecte d’estudi i exposar-lo al darrere d'un seguit de capes conceptuals que primer l’allunyen i després, paradoxalment, l’acosten i l’objectiven millor. Tot plegat parteix d’una iniciativa de la revista n+1, responsable de l’edició original: What Was The Hipster?


La primera part recull el simposi i el col·loqui posterior convocats per la revista n+1. Les intervencions dels ponents i les preguntes del públic ofereixen dades i punts de vista molt diversos: històric, irònic, estètic, sarcàstic, ètnic, mandrós, urbanístic, cool, glocal... i fins i tot sociològic. La figura del hipster es desdibuixa (el hipster no existeix) i reapareix (el hipster resisteix).

La segona part («Dossier») és una selecció d'escrits sobre la repercussió del simposi, i en aquest punt ja comencen a aclarir-se algunes coses: l’article de Rob Horning, per exemple, és clau per entendre la percepció del hipster:  
En mi opinión, el problema con los hipsters es cómo reducen cualquier cosa que despierte tu curiosidad o en la que estés involucrado al monótono común denominador de lo cool que es o deja de ser. Todo se convierte en un significante de identidad personal. Así, el movimiento hipster nos hace conscientes de la pesada carga que es la identidad personal, que siempre hay que proteger, aunque sólo sea para no acabar pareciendo un hipster. ¿Pero existen los hipsters, los auténticos hipsters, o lo único que existe es un miedo generalizado a ellos?
En poques paraules: bona part de l'animadversió contra el hipster està provocada per l'atribució d'un plus de juissance en tant que agent constant de comparació que el converteixen en un objet petit a. Però això ho explicaria millor Žižek.

La tercera part («Respuestas») i la quarta («Artículos») també contenen aportacions brillants sobre els hipsterisme. És inevitable comparar el fenomen bàsicament d’un parell de barris de Nova York, i exportat posteriorment a tot el món, amb les tribus urbanes de Barcelona, on ningú coneix cap hipster. Llegiu i compareu: el llibre és cool.

divendres, de maig 20, 2011

L'arxiu

Avui parlarem de publicacions relacionades amb L'ARXIU.

N’hi ha que ens ajuden a comprendre, entre d’altres, exposicions com Atlas ¿cómo llevar el mundo a cuestas? curada per Didi-Huberman al MNCARS. Una d'aquestes publicacions és Arte y Archivo 1920-2010, Genealogías, Tipologías y Discontinuidades d'Anna Maria Guasch, publicada per Akal a la col·lecció d'Arte Contemporáneo, i a la qual planteja la genealogia de l'arxiu en la teoria i en la pràctica durant els segles XX i XXI, les metodologies i temàtiques, fonts, precedents, desenvolupament i els principals exemples. (Recomanem la lectura de l’entrevista a càrrec Alberto Sánchez publicada l’Exit Express núm 58: «Mujeres, feminismos y género en España»).


En el llibre de Akal l'autora ens explica com, des de les primeres avantguardes, l’art se sol analitzar sota dos grans ‘paradigmes’: el de l'obra única o el caràcter de singularitat que deriva de la ruptura formal i de l'efecte de xoc, i el de la multiplicitat, dominat per la discontinuïtat de l'espai-suport. Però hi ha un “tercer paradigma” generalment oblidat: el de l'arxiu. Aquest llibre s’ha dedicat a estudiar-lo, i s’hi analitzen els principals exemples, tot ocupant-se del treball dels artistes visuals que registren, col·leccionen, emmagatzemen o creen imatges que, ‘arxivades’, han esdevingut inventaris, tesaurus, atles o àlbums. Artistes que es valen de l'arxiu com a nexe entre la memòria i l'escriptura, com a territori fèrtil per a tot escrutini teòric i històric, o com un lloc per reconstruir visions utòpiques


Una altra de les publicacions relacionades és Warburg Continuatus, descripció de la biblioteca de Salvatore Settis, amb introducció de Fernando Checa i Testimonis de Fritz Saxl i Eric M. Warburg, un assaig descriptiu que ens parla de la tasca del bibliòfil. A manera d'introducció citem un fragment de Rafael Argullol aparegut en el seu article «La biblioteca que escapó del fuego» (Diari El País del 29 d’abril de 2011):
El 12 de diciembre de 1933, dos barcos de vapor, el Hermia y el Jessica, remontaron el río Elba con un cargamento de 531 cajas. Abandonaban el puerto de Hamburgo con el propósito de dirigirse a los muelles del Támesis, en Londres. En las cajas, además de miles de fotografías y diapositivas, estaban depositados 60.000 libros. En principio, se trataba de un préstamo que debía prolongarse a lo largo de tres años. La realidad es que los libros ya no emprendieron el viaje de regreso a su lugar de origen, consumándose, así, el traslado definitivo, desde Alemania a Inglaterra, de la Biblioteca Warburg, una de las empresas culturales más fascinantes del siglo pasado y quizá la que resulta más enigmática desde un punto de vista bibliófilo.


 
I The Archive és l'última de les publicacions que recomanarem avui, publicada per la Whitechapel Gallery dins de l'estupenda col·lecció Documents of Contemporary Art editada per Charles Merewether. A través de textos d'autors com Giorgio Agamben, The Atlas Group, Walter Benjamin, Boltanski, Marcel Broathers, Foucault, Derrida, Hal Foster o Ilya Kabakov, entre d'altres. Com els altres títols de la col·lecció, és una antologia de textos d'artistes i teòrics que en aquest cas exploren camins en què l'arxiu ha arribat a ser un element central en investigacions de cultura visual, sobre la història, memòria , testimonis, etc.


Probablement podríem parlar d'altres tantes publicacions relacionades, però ens sembla que per començar l'acostament, no està malament.

dimecres, de maig 18, 2011

Consejos maternales a una reina


En 1770 se inicia un epistolario entre la que será la futura reina de Francia, María Antonieta, de tan solo 14 años, y su madre, Maria Teresa de Austria. Marita, llamada así en su círculo más íntimo, fue una mujer con escasa educación, nacida y crecida en un cuarto de muñecas, como cita el autor, y arrojada al ambiente libertino de Versalles con un marido adolescente incapaz de consumar el matrimonio.


De la mano de Fórcola Ediciones y Blas Matamoro se nos presenta Consejos maternales a una reina que recoje, por primera vez traducidas al español, una selección de la intensa correspondencia entre las que fueron dos de las reinas más influyentes, y diferentes, de una época que finalizará con la Revolución Francesa. María Teresa, mujer disciplinada consigo y con sus hijos, es la encargada de controlar a la que será futura reina mediante sutiles consejos y dictámenes, y prestando atención a los cotilleos de la corte, hasta su súbita muerte en 1780. María Antonieta, por el contrario, nos sorprende con una ternura muy diferente a la frívola imagen con la que se nos la ha representado hoy día.


Un documento histórico de gran valor para entender parte de las convulsiones que se estaban gestando en la Europa de finales del siglo XVIII.

dilluns, de maig 09, 2011

Diez años de Primavera Sound según Paco y Manolo


En Barcelona empieza a ser raro no cruzarse con alguien que conoce a alguien que ha posado para Paco y Manolo, ya sea como profesional (músico, artista, ilustrador, escritor), modelo de revista erótica (Kink) o persona corriente. De hecho, la familiaridad con la que tratan a la gente de su ciudad es la misma con la que despachan a los visitantes, aunque éstos vengan desde muy lejos y para una cita exclusiva, de esas que congregan de quince a treinta mil personas al día. Nos referimos al Primavera Sound.

Ahora, para celebrar el décimo aniversario de este festival, nos ofrecen su crónica como fotógrafos y espectadores. Yo la Tengo, Cat Power, Sonic Youth, Low, Los Planetas, posan con lo puesto, frente a una persiana, en un bar o dejándose deslumbrar por un rayo. Y en portada… Jarvis Cocker, quien este año volverá a entonar su «Common People», canción que los Paco y Manolo hicieron suya desde el principio, para hacer de ella todo un himno.